28/3/12

El dia què no vas, no vas


Quan no vas, el millor és aixecar el peu
Aquests dies en què la primavera surt a rebre’ns i ens tusta suaument les galtes la brisa humida de la marinada, el pedalejar es torna, ho vulgueu o no, més viu i alegre. És com si el sol, que comença a colrar-nos cara, braços i cames ja a l’aire, ens donés una empenta. El rodar es fa més rodó, la musculatura s’afina lentament i el ritme cardíac s’empelta del bon temps.
Han passat ja dies durs dies d’hivern en què sortim a contracor i obligats només per la necessitat d’agafar una mica de forma. Ara ve de gust agafar la bici, i quan més aviat, millor.
Malgrat els bons auguris climàtics i la il·lusió, sempre hi ha aquell dia que no pots. El cap diu que si, però les cames i el cor es revolten i s’hi neguen. Repasses mentalment que has fet malament i no hi trobes explicació: has descansat, has esmorzat correctament, no has forçat gens la pedalada...i, tot i això, aquest magnífic dia primaveral, no vas. No hi ha vent ni fred que valgui. Toques amb cautela el pont dels frens, pensant en la remota possibilitat de que s’hagin enganxat a la llanda, i tampoc. Comproves la pressió dels pneumàtics i res, estand urs com una pedra. La carretera és de les que recorres habitualment.
Llavors, que passa?
Que no vas. I el dia que no vas, doncs no vas. No hi ha ers a fer, i és millor no fer-se mala sang. Alentir el ritme i fer una distància mínimament honorable abans d’anar a la dutxa. Tampoc no cal pensar que mai més tornareu a agafar un bon cop de pedal, ni tatxar de l’agenda els reptes cicloturistes que us havíeu fixat per l’any. Només és un mal dia, res més. 
Ja n’hi haurà de millors.

25/3/12

Carreteres blanques: coll de la Torrassa del Moro

Les carreteres blanques estan de moda. Tot va ser descobrir, fa ja uns anys, la cèlebre cicloturista toscana l’Eroica, que es celebra cada octubre a Siena, i començar a aparèixer bicis de carretera per les amples pistes de les serralades litorals i les planes interiors. Total, si hi ha qui va amb BTT per carretera perquè no recórrer pistes amb una de carretera? És el millor que tenen les bicis, que qualsevol serveix per tot; sempre i quan no us considereu amb possibilitats d’anar al Tour, és clar.
 Al Maresme, la serralada litoral recorre transversalment el territori des de la mateixa llera del Besòs i fins la de la Tordera. Tot sovint la pista que la recorre (GR 92) creua les carreteres dels colls que salten del Vallès al mar: Vallensana, Conreria, Font de Cera, Parpers, Òrrius, Collet, can Bordoi o Collsacreu. La pista és, sobretot a les estacions eixutes, una autèntica ‘strade bianche’ que res te d’envejar a les toscanes, tot i que no hem comprovat si és ciclable de punta a cap per una bici de carretera; no ho creiem.
Ara bé, hi ha trams que conviden perfectament a abandonar l’asfalt, pujar pinyons i, amunt. En ser avançats, els ciclistes de muntanya flipen.
Entre les carreteres del Collet (BV 5103) i can Bordoi (B 510) hi ha un bon motiu per practicar el ciclisme com fa un segle. Des del cim mateix del Collet agafeu el camí cimentat que porta a l’ermita de Sant Pere del Coll. L’asfalt s’acaba aviat, però heu de seguir sempre amunt (i les rampes són molt costerudes a trams). El camí és bo, no ofereix cap problema de pedalada. En 1,7 kms arribareu al coll. Hi ha un trencall, també cimentat, que us portarà a la Torrassa del Moro. No deixeu d’anar-hi, la vista paga la pena. De nou al camí principal, comença el descens fins la carretera del coll de can Bordoi, molt a prop del cim ja.
Aquesta torre de guaita és a 413 metres d’alçada, a la carena dominant visualment el Vallès Oriental i el Maresme. La torre és de planta circular de 9,5 metres de diàmetre amb un alçat d'estructura cònica. Té un basament damunt del qual hi ha una segona fase constructiva que va ser restaurada a inicis d'aquest segle. Es considera que podia haver estat construïda vers la segona meitat del segle II aC. La Torrassa de Moro era una torre defensiva que controlava territori i els passos per la serralada. Recentment ha estat cedida al municipi de Llinars i completament restaurada.

Cliqueu aquí per saber més coses de la Torrassa del Moro
La torre de guaita domina la visió damunt el Vallès i el Maresme

12/3/12

Els amics de la carretera

El ciclisme és un humanisme
Vas pensant en les teves coses mentre pedales quan, de sobte, algú t’interromp les cabòries amb una salutació franca, un comentari elogiós envers la teva màquina o la decisió que dus en el pedaleig, o potser és una demanda d’auxili els dies que hi ha molt vent de cara. Aquests són els amics que un fa a la carretera, vides que comparteixes per uns minuts, a penes el gest de dir-li, amb la ma, que s’enganxi a la teva roda. Creues unes frases, busques companys comuns, colls de muntanya on has compartit l’esforç; botigues, màquines, components, marxes; alegries i fracassos damunt la bici també.
Sovint no arribeu ni a intercanviar-vos els noms. Després un comiat en una cruïlla: Salut! Sort! Coratge! I a penes l’esperança de tornar a coincidir algun dia. O potser mai, normalment.
Algú pot pensar que això no és amistat ni és res. Són els habituals terapeutes de les relacions humanes, els filòsofs de l’inconscient social que poca cosa saben de dues persones dalt d’una bici; el que les uneix, el que les sociabilitza. Aquests amics d’un minut a la carretera són com illes enmig del naufragi de la vida quotidiana, fars del pensament. De tant en tant et reconeixes en algú. Trobes la complicitat en el desconegut i la vida pren sentit de cop i volta. Ara que a penes en te.
El ciclisme és un humanisme.

La carretera del pollastre


La carretera de la Vallalta, al Maresme
Els ciclistes la van batejar com ‘la carretera del pollastre’, un nom injust per la bellesa de la ruta. És la carretera BV 5128 que, des de Sant Pol de Mar (Maresme), s’enfila suaument seguint la llera de la riera de la Vallalta cap a Sant Cebrià, Sant Iscle i fins a Arenys de Munt. Són a penes 11 quilòmetres calms, frescos i ombrívols que conviden a escoltar l’aigua que baixa, les fulles caigudes que el vent fa ballar o el panteix de la respiració en pedalar.
Diu la llegenda que el nom li ve del ‘merendero’ que hi havia fins a primers dels vuitanta on portaven en autobús als turistes allotjats a Calella per què juguessin a torejar uns vedells raquítics. Després de l’esforç taurí els ‘guiris’ es posaven a gust bevent sangria i menjant pollastre a l’ast. Quan la llei va prohibir aquesta mena d’espectacles, el lloc va tancar i el prestigi de la comarca va millorar. Però el nom li va quedar, mala sort. Els ciclistes són animals de costums.
Pedalar a tocar de la riera de la Vallalta és un goig. La humitat embafa les narius, el sol que es filtra entre l’espessor del fullam és benvingut com una carícia, el pas per Sant Cebrià o Sant Iscle esperona a seguir endavant o convida a aturar-s’hi a esmorzar. Tot s’hi val.
Venint del trànsit de la N-II, del mestral que a voltes bufa rabiüt multiplicant l’esforç de la pedalada, o del sol que crema el rostre, la carretera de la Vallalta és un luxe indòmit. És com si, en a penes un quilòmetre, deixéssim la llum intensa i blava del Maresme endinsant-nos en una verdor humida més propera al Montseny. No hi som, és clar, som a les envistes del Montnegre, una altra de les rares joies que la geografia concedeix a aquest país, una serralada espessa, feréstega i fosca a tocar del mar (de fet mor al roquissar del far de Calella). Aquesta carretera volta el límit sud-est del parc natural, ens acosta a la porta i ens convida a omplir-nos els pulmons de l’aire net de la contrada. Indubtablement, noms impropis a banda, aquest és el motiu real pel qual hi circulen sempre tants ciclistes.
La riera confegeix personalitat pròpia a la ruta

9/3/12

Shakira, Piqué i les bicicletes

Fa unes setmanes la premsa va riure la gràcia a Gerard Piqué, a qui un autobús li va rebregar el cotxe que havia deixat de qualsevol manera en un carril bus i amb la porta oberta. Els mateixos mitjans  explicaven ahir amb vehemència i sana curiositat el vídeo que la seva xicota ha penjat al YouTube; se la veu aturant el cotxe en mig d’un atapeït carrer de Barcelona, obrint les portes, posant la música a tot volum i sortint a ballar al mig de la calçada amb tot el trànsit aturat, és clar.
Aquesta mateixa premsa critica sovint, amb especial èmfasi i agror, els excessos d’alguns ciclistes urbans que circulen a tota metxa per les voreres o els de l’ajuntament de la ciutat, que dissenya carrils per a bicicletes on, segons que consideren els mitjans, hi hauria d’haver llocs de pas exclusius per a vehicles a motor.
Que tal si, des de les organitzacions de ciclistes, es demana a la parella Piqué-Shakira que es converteixin en ambaixadors mundials de la bici fent una acció pública en favor de l’ús lliure i preferent de les bicicletes a les ciutats? Podrien protagonitzar un vídeo en el que fessin tota mena de cabrioles provocadores en bici per les voreres de la Diagonal (a tocar de Francesc Macià). Un cop penjat al YouTube la premsa local en parlaria abastament i simpàtica, i així la imatge pública dels perillosos ciclistes milloraria notablement. No ho trobeu?
Si ho fessin Piqué i Shakira la premsa els riuria les gràcies(foto dirtridersmerida.blogspot.com)

7/3/12

De nit per la ciutat


La ciutat, de nit, és terreny abonat per a les  bicis
El dia cau i Barcelona s’apaga lentament; la vida s’esmuny darrere les finestres tancades de les cases, la gent busca la seguretat de la llar que els protegeix de la incertesa de la fosca. És l’hora dels qui no tenen més casa que el vent dels carrers i més nord que el que marquen els llums grocs dels fanals; és un moment únic per gaudir de la ciutat a cop de pedal, lliure el pensament de les banalitats quotidianes.
Carrers buits i silents, parcs inhòspits, bars que esllangueixen. La nit és llarga, el territori queda lliure de tota nosa artificial: és el gran moment per a les bicicletes.
Rodar de nit per la ciutat és un plaer secret i una incitació al desordre establert. Després de l’ocàs de la mediocritat del dia, de la vida grisa a plena llum, la nit és una temptació lírica i un neguit sentimental que no tothom entén. Millor. Pedalar de nit pels carrers buits i freds és una idea peregrina, una metàfora malaltissa de la pau impossible; una activitat sospitosa i gens recomanable per a la gent d’ordre.
Atiem el caos de la vida urbana. Omplim els carrers amb la dansa de les bicis tota la nit.

5/3/12

Literatura i ciclisme

Fa uns mesos l’actor Carles Canut em va demanar una llista de llibres literaris on el ciclisme en fos protagonista. L’objectiu d’aquesta selecció era preparar la tercera jornada ‘Literatura i esport’ que cada any organitza la Fundació Teatre Romea. Es tracta d’oferir una visió de la relació que hi ha entre aquestes dues activitats.
Com què, tot i haver fet la selecció de les obres, a l’hora de la veritat ningú no ens ha convidat a participar-hi, posem ara a la disposició dels lectors, per ordre alfabètic, les referències de les obres que vam considerar més atractives per establir una relació entre l’epopeia literària i la ciclista.
No us direm quins llibres van seleccionar la Fundació Romea; no es merèixen més publicitat.
L'epopeia ciclista és una matèria literària excel·lent
Alpe d’Huez, El.- Javier García Sánchez (Booket)
A la sortida de l’etapa més dura del Tour de Francia hi ha un ciclista càntabre al que els seus coneguts anomenen ‘Jabato’. Te més de trenta-sis anys i ningú creu en ell. Tothom sap que és impossible que un corredor tan veterà pugui resistir. Però ‘Jabato’ s’obstina i la seva bogeria pot arribar a semblar sensata.  

Ciclista, El.- Tim Krabbé (Libros del Lince)
L’escriptor neerlandès Tim Krabbé als 29 anys, ve decidir fer-se ciclista. Havent entrenat durament per aconseguir una bona forma, i després de participar en més de 300 curses amateurs, Krabbé volia guanyar el Tour de l’Aigoual (Cévennes) de 1977. ‘El ciclista’, la seva primera novel•la; és la història d’aquella cursa.
Contra l’èpica gairebé mitològica d’altres relats literaris entorn el món del ciclisme, la novel•la de Krabbé oposa el patiment com a clau de volta que explica la condició humana. Un grup de persones, enfrontats a la duresa d’una competició d’alta muntanya, amb els lògics perills i patiments, amb tàctiques que tensen les relacions personals fins trencar-les, amb inclemències meteorològiques i amb l’inexorable final en que només un pot ser el guanyador.
La novel•la situa el ciclisme com a metàfora de la tragèdia de l’existència. Cada quilòmetre és una aproximació hipnòtica al centre d’aquest conflicte, cada moment de patiment és un instant guanyat al drama; per això al ciclista li reconforta patir damunt la màquina. Les sensacions i emocions associades a l'existència humana fan de l’individu un ésser digne.  
La bici dóna un aire culturalista, modern i joves a les ciutats (foto Brompton)
Diarios de bicicleta.- David Byrne (Reservoir books)  
David Byrne, que va ser líder dels Talking Heads i actualment és un reputat músic, artista, dissenyador i ‘performer’ amb projecció mundial, va sempre en bicicleta. I no només per Nova York, sinó per allà on la seva feina el porta: Manila, Buenos Aires, Berlín, Londres, San Francisco, Istanbul.
La militància ciclista el va portar a organitzar una jornada de vindicació ciclista al Columbus Circle de Manhattan, on hi van participar activistes mediambientals, usuaris il•lustres, artistes, i que va tenir un important ressò mediàtic i polític a la ciutat. Fruit de tot plegat és aquest llibre sobre bicis i ciclistes. No és un llibre sobre sostenibilitat, no és un llibre sobre moderneig;’ és un llibre optimista, que aporta una visió de futur positiva i que omple d’arguments polítics, vitals, econòmics i ambientals a tots els que hem escollit el camí dels pedals.  

Elogio de la bicicleta.- Marc Augé (Gedisa)
Si, com diu Marc Augé “el ciclisme és un humanisme”, llavors pedalar per les ciutats és dialogar amb la història. “El ciclisme”, -diu Augé- “ha tornat a la ciutat el caràcter de terra d’aventura”; els ciclistes són adolescents en plena descoberta de la vida.
Passejar és cartografiar la memòria; restablir el mite i reconstruir l’epopeia. Així recuperen els mites oblidats de la memòria i els usen per aixecar utopies personals, que hom creia ja vençudes, però no el ciclista, fonamentades en principis inherents a la pràctica del ciclisme: romanticisme, llibertat, solidaritat, sostenibilitat, socialització o igualtat.  
Les bicis no diferencien edat ni condició social
Melcior Mauri o una altra forma de lluitar contra el temps.- Josep Mª Cuenca (Cossetània)
Per damunt dels mites i els herois hi ha les persones i Melcior Mauri és una de les grans persones que habiten el ciclisme; per això ens ha agradat que aquesta biografia sigui, per damunt de tot, un relat humà d’esforç, treball tenaç i temors fins la glòria final, o la crisi... El llibre de Josep Mª Cuenca és així; per això és un relat de factura bella i dramàtica i de lectura apassionant com es mereixen les grans gestes de les llegendes de l’esport.  

Planes d’esport.- Josep Mª Planes (Proa)
Josep Mª Planes va donar una nova dimensió al periodisme esportiu. Les seves cròniques de la “Volta” a Catalunya de 1936, guanyada pel gran Marià Cañardó, no només són encara lliçons de periodisme, sinó que expliquen un país que va fer del ciclisme unes port de masses i que creia en un futur lliure i de progrés.  

Una història amb bicicleta.- Ron McLarty. (Empúries)
Què li pot passar pel cap a un home que ho ha perdut tot en un temps escàs: pares, germana, feina, casa o dignitat? L’únic que li queda és la seva vella bici de joventut, i amb ella es disposa a recuperar la seva memòria pedalant en direcció a l’altra extrem del país, la costa Oest, on ha d’enterrar la seva germana. Una road-movie ciclista.  

Vida sobre ruedas, La.- Miguel Delibes (Planeta lector)
Dos tendres relats dirigits al públic jove on l’escriptor narra la seva afecció al ciclisme i el motociclisme, alguna d els seves aventures i, sobretot, l’enorme plaer que suposa sentir el vent a la cara.

1/3/12

Lleida legisla per la seguretat dels ciclistes

L'ajuntament de Lleida ha aprovat per decret un nou quadre de multes adaptat a la nova ordenança de circulació, que estableix, entre altres novetats, més garanties per a la seguretat dels ciclistes i limitacions al transport de mercaderies. Així, s’hi incorporen sancions de 200 euros i retirada de 4 punts del carnet per no donar prioritat als ciclistes quan van pel carril bici; quan el vehicle es disposi a efectuar un gir i hi hagi un ciclista prop i també als encreuaments i interseccions pels quals passin ciclistes circulant en grup.
També s’hi detallen amb molta més concreció les infraccions que poden cometre els usuaris de bicicletes, monopatí o patins (com circular sense respectar la seguretat dels vianants o per voreres massa estretes), que te- nen en tots els casos sancions de 80 euros.




  
Font: Diari Segre