“Volta” a Catalunya 1911-2011. Un segle d'esport i país

Com qualsevol iniciativa de la societat civil, la “Volta” neix fruit d’un moment econòmic, cultural i polític concret. Així mateix, la seva llarga vida es mou també a cavall, a voltes tranquil i a voltes desbocat, dels designis que marquen els temps i la història del país.
Crònica d’un segle en el qual esport i país coincideixen en la intenció d’impulsar i fer créixer un gran cursa ciclista per etapes que reflecteixi la realitat de Catalunya des de la perspectiva que dóna un esdeveniment internacional d’aquesta mena.

Portada del llibre editat per Cossetània

1911-1914. Els orígens
El naixement de la “Volta” ciclista a Catalunya l’any 1911, va ser una expressió pràctica de la idea de modernitat de l’època lligada a l’esport i del caràcter emprenedor de la societat catalana. En un país en ple creixement econòmic, amb una burgesia emergent i una classe obrera organitzada, col·lectivament es va entendre que, per tenir un lloc capdavanter en la nova civilització, calia ser del seu temps. I a primers de segle XX l’esport era un dels senyals de cosmopolitisme més evidents.
Les dues vies d’importació de l’esport a Catalunya són, o a través dels estrangers que viuen al país, o dels catalans que viatgen fora. Tot i que les ambaixades són a Madrid, el que no es fa per via política es fa per via econòmica. En contacte professional amb l’elit industrial del país, personatges com Hans Gamper (fundador del F.C. Barcelona), William Tarin (introductor de l’esport a Tarragona), l’alemany Udo Steinberg o els enginyers anglesos de la Canadenca o de la Fabra i Coats, descobreixen als seus homònims la natació o la gimnàstica.
D’altra banda, molts catalans que viatgen pel continent com Narcís Masferrer, un dels pares de la “Volta”, o Bernat Picornell, introductor de la natació realitzen també una feina ingent per donar a conèixer les darreres tendències de la vida quotidiana als països més avançats.
El ciclisme arriba a Catalunya durant els anys 80 del segle XIX. El primer club en crear-se és el Velo Club de Barcelona, l’any 1887. El segueixen altres clubs ciclistes a Reus, Mataró, Tarragona, Sabadell, Valls i Olot entre altres ciutats. El maig de 1893 s’inaugura a Figueres el primer velòdrom de Catalunya. L’any 1895 s’inauguren els velòdroms de la Bonanova, a Barcelona, i de Reus. I a l’any següent el de Lleida.
Cartell de la primera edició de la 'Volta'
Ja l’any 1908 es comença a parlar de crear d’organitzar una cursa ciclista ambiciosa i amb capacitat per a consolidar-se: una volta a tot Catalunya. Després d’un temps de tempteig sense cap resultat, el dia 14 d’octubre de 1910, el Club Deportivo de Barcelona convoca als seu local a constructors i comerciants de bicicletes i a tots els elements quina participació pot ser important per a l’èxit de l’empresa. Qui ha desenterrat el que semblava un projecte oblidat i encapçala la iniciativa és Miquel Artemán, redactor de ciclisme de El Mundo Deportivo.
Es decideix que la “Volta” ciclista a Catalunya tingui categoria nacional, estigui reservada tant a professionals com a amateurs amb llicència de la UVE (federació). Com que no hi ha bones carreteres per anar de Lleida a Girona, la comissió organitzadora opta per fer un recorregut que uneixi Barcelona amb Tarragona (97 km), aquesta ciutat amb Lleida (111 km), i una darrera etapa entre la capital del Segrià i Barcelona (157 km). Per fer la competició més dura, i per tant més emocionant i èpica per als lectors de El Mundo Deportivo (tal i com havia fet l’any anterior Henry Desgrange incorporant els Pirineus al Tour), es decideix celebrar la primera “Volta” els primers dies de gener de 1911; concretament la sortida de Barcelona es fa el dia de Reis des de l’avinguda de la Reina Elisenda, just a l’alçada de la plaça de Sarrià.
Pont de la Reina Elisenda (Sarrià), dia de Reis de 1911. Sortida de la 'Volta'
Si a la lògica duresa de les carreteres d’aquells temps hi afegim les inclemències meteorològiques de l’època de l’any, ja es pot donar per suposat que la primera edició de la “Volta” és una empresa només a l’abast d’autèntics atletes. La sortida es fa sota una cortina de pluja que no remet fins Tarragona. El glaç envaeix la calçada en alguns trams de la segona etapa provocant caigudes. I la tercera etapa es disputa amb un fortíssim vent de cara que fa acumular un important retard als corredors.
Sebastià Masdeu, primer guanyador
Quan Sebastià Masdeu creua la meta en primer lloc el públic que omple el velòdrom de Sants es llença a la pista enfervorit. Masdeu ha guanyat la primera i la darrera etapa. En aquesta ha perdut una sabatilla en travessar una riera plena de llot, però un pagès li ha deixat la seva espardenya i així, literalment amb una sabata i una espardenya, recupera els 15 minuts perduts, atrapa els seus companys i els venç. Van començar la primera “Volta” 34 corredors i només l’acaben 22; alguns arriben amb hores de retard, quan els guanyadors ja celebren el triomf amb un bon àpat gràcies a les 500 pessetes de premi al guanyador.
Per la segona edició la “Volta” es trasllada als dies 6, 7 i 8 d’abril, dates climatològicament més favorables. Josep Magdalena guanya les tres etapes. L’any 1913 la “Volta” passa a celebrar-se el mes de setembre, un mes que, històricament, està lligat a la cursa. En aquesta edició presenta una primera etapa llarga i dura entre Barcelona i Lleida passant per Tarragona (190 km), i dues més de 128 i 131 quilòmetres entre Lleida i Manresa i aquesta ciutat i Barcelona per Terrassa. Joan Martí, que en l’anterior edició ha quedat l’últim en ser penalitzat per haver agafat una drecera, guanya aquesta “Volta”.
La Gran Guerra provoca la primera aturada en la història de la “Volta”.
Francesc Macià lliura el trofeu al guanyador de 1933

1914-1936. Un projecte per a un país
Després de l’important creixement econòmic i industrial durant els anys de la Primera Guerra Mundial, Catalunya es veu abocada a una època de conflictivitat social que la República i l’autogovern aconseguit només poden resoldre en part. La Guerra Civil significa la desfeta política, cultural i nacional més important que ha patit mai Catalunya, i la fi d’una època d’esplendor que ha situat l’esport català en un lloc de privilegi.
Durant aquest període l’esport passa de ser una activitat elitista a un fenomen popular i de masses. El ciclisme, junt amb la boxa i el futbol, són els esports més seguits i practicats. I la “Volta” esdevé un projecte cabdal en la construcció nacional de Catalunya. Ajudats per l’eclosió d’autèntics ídols locals com els futbolistes Josep Samitier i Ricard Zamora, el boxejador Josep Gironès, el ‘crack’ de Gràcia, o Marià Cañardó, el ciclista d’Olite afillat a Sant Andreu, durant aquesta època els esports amb major seguiment popular són el futbol, que s’aferma com a veritable esport de masses, la boxa i el ciclisme.
El ciclisme, fins llavors un esport exclusivista per l’elevat preu de les màquines, es popularitza gràcies a l’abaratiment de les bicicletes. Creix la producció i, lògicament, baixen els preus. A més, és un dels primers esports considerats de masses. Això anima a organitzar la quarta edició de la “Volta”, sis anys després de l’aturada per la Guerra. Però els retorns mai no són fàcils. La falta d’entesa entre El Mundo Deportivo i la Unión Velocipédica Española, que organitza aquesta edició, provoca un cert desgavell organitzatiu que, és clar, degudament amplificat sembla que sigui un autèntic caos. Tot i això 31 dels 37 inscrits prenen la sortida davant de l’estació de tramvies de Sant Martí per recórrer les 5 etapes de la cursa, tot una novetat. Per primer cop la “Volta” és internacional; la “Volta” comença a assemblar-se a la d’avui. El francès José Pelletier guanya 4 etapes.
Després d’aquest retorn certament frustrant i molt criticat, el projecte de la “Volta” sembla entrar en una fase de letargia, i els anys 1921 i 1922 no es celebra.
Marià Cañardo, amb la seva filla Neus, al podi

El 1922 el FC Internacional, el Centre d'Esports de Sants, el Club Velo de Sants i el Club Ciclista Nou Velòdrom, decideixen unir els seus esforços organitzatius sota unes soles sigles. Així neix la Unió Esportiva de Sants. L'any 1923, essent Josep Roig el president de la U.E. Sants i Ramon Torres el president de la secció ciclista, el club decideix assumir el repte de tirar endavant la cinquena edició de la “Volta”. La tasca és complexa, però l'embranzida del jove club és decisiva per una prova que ja no s'aturarà mai més, tret del període de la Guerra Civil, fins arribar a acomplir el primer segle de vida.
Després dels èxits de Mus Miquel (1924 i 1925) i de Víctor Fontán (1926 i 1927), la desena “Volta” marca l’inici de l’era de Marià Cañardó. Entre 1928 i 1939 guanya set vegades la cursa i es converteix en una llegenda. Ell, un home senzill i casolà nascut a Olite (Navarra) però afillat al barri barceloní de Sant Andreu, és el primer mite popular del ciclisme català. Si abans sortia gent als carrers i carreteres per veure passar la “Volta”, quan les gestes de Cañardó comencen a córrer de boca en orella la gentada es multiplica.
Si a això li afegim l’augment de participants (l’any 1929 en són 133) i la internacionalització gradual, és normal que la cursa catalana estigui ja molt ben considerada tant per la premsa d’aquí com per la de la resta de països europeus on el ciclisme és un esport de masses. Potser és per això que, a l’edició de 1929, desembarca a Barcelona un potent equip belga amb Jean Aerts al capdavant. Tothom dubta del que podran fer a la muntanya, però Aerts guanya cinc de les set etapes d’aquella edició. Suporta bé les pujades i rodant i esprintant no té rivals. Però la “Volta” la guanya Cañardó de nou.
Abans d’un mes el país entra en guerra. Passat els primers mesos de la sublevació els espectacles es reprenen i ajuden a mantenir els ànims a la població. Però l’any 1937 la “Volta” ja no es celebra. A Marià Cañardo l’aixecament l’agafa disputant el Tour i no torna a Catalunya fins setembre. Quan ho fa participa als actes esportius que s’organitzen per l’Onze de setembre en suport a les milícies lleials a la República.
Jaques Anquetil a Sabadell el 1966

1939 – 1967. Sobreviure i avançar
Sota la feroç dictadura de Franco, la Catalunya dels anys quaranta i cinquanta és un país en ruïna econòmica, social i moral. Amb una Espanya condemnada a l’autarquia i la subsistència miserable per la resta de països democràtics, i amb la Falange i el Movimiento controlant la vida pública i els delators i col·laboracionistes del règim la social i cultural, l’activitat esportiva no deixa de ser gairebé una anècdota que, si existeix, és més per la voluntat dels vencedors de donar una imatge de falsa normalitat, que no pas perquè la realitat ho permeti.
Les transformacions econòmiques dels anys seixanta, per l’expansió d’Europa un cop recuperada de la Guerra, comencen també a transformar el país.
Poder aixecar una edició de la “Volta” escassament vuit mesos després d’acabada la guerra a Catalunya és gairebé un miracle. Lògicament és una edició plantejada d’entrada com de perfil baix. Pocs participants, a penes 40, i cap estranger; etapes pocs dures, ja prou malmeses estan les carreteres, i el material que s’hagi pogut salvar del conflicte. D’entrada sembla una “Volta” de compromís. La realitat després és ben diferent. Marià Cañardó, que ha pogut seguir competint a l‘estranger, sembla d’entrada l’únic candidat amb aspiracions serioses, però no compta amb què, a Mallorca, la guerra va acabar fa més temps, les carreteres a penes han sofert danys i els corredors d’allà han pogut preparar-se. Tot i això, Marià Cañardó guanya la seva setena i darrera “Volta”.
Escalant Montjuic
L’any 1940 la prova és plena de corredors estrangers que venen fugint dels aires de guerra que ressonen a Europa. Belgues, francesos, italians i holandesos conformen bona part dels 65 ciclistes que prenen la sortida per recórrer nou etapes en les quals, per primer cop, hi ha dues contrarellotges. Sense corredors estrangers, doncs la Segona Guerra Mundial ha esclatat el dia 1 de setembre anterior, l’edició de 1941 té l’atractiu de veure la lluita entre els ciclistes del FC Barcelona i els del RCE Espanyol.
L’any 1942 es donen per primer cop bonificacions. L’any 1945 la “Volta” celebra la seva XXVa edició amb una cursa extraordinària de 14 etapes, dues amb dos sectors, fins llavors mai no vista a Espanya. Es recorre tot el país. Per una vegada ningú no pot dir que no ha vist passar la “Volta” prop de casa seva.
L’any 1946 debuta a la “Volta” un jove corredor que promet, és de Montcada Reixac i es diu Miquel Poblet. L’any 1952 Poblet sent que ja li toca guanyar la “Volta” i ho demostra. Líder a la primera etapa, a la segona perd el mallot. El recupera en una espectacular tercera etapa amb un pujada a Montserrat, però la pluja no permet filigranes. La jornada es resol al coll de l’Illa, on un grup en el qual hi ha Poblet es desenganxa de la resta. S’arriba a Montjuïc entre el deliri de la gent que ja el té per un heroi. És una “Volta” dura i incerta fins el final, però la guanya Poblet.
Miquel Poblet, un altre dels herois catalans de la 'Volta'
L’any 1960 sap que potser és la darrera oportunitat per tornar a guanyar la “Volta” i no la desaprofita, el de Montcada està en bona forma i el seu equip, el Ferry’s, és el més fort. Els tres primers classificats són de la mateixa esquadra: Poblet, Josep Pérez Francés i Emilio Cruz. Malgrat el seu impressionant palmarès internacional, Miquel Poblet ha forjat la seva llegenda de ciclista fort i rapidíssim a la “Volta” a Catalunya. L’arribada a l’esprint a Montjuïc, un lloc on tantes vegades ha guanyat, és apoteòsica.
Ja en els darrers anys de la seva vida ciclista, Jaques Anquetil accedeix a participar a la “Volta”. Així l’any 1966 es troben a la cursa catalana ell, Walter Godefrot. Jean Stablinsky o Paul Gutty, que se les han amb els locals Antonio Gómez del Moral, Vicente López Carril o Josep Pérez Francés. Hi ha qui diu que és la millor participació de la història. El triomf és per Ariel den Hartog. Però Anquetil no és dels que llencen la tovallola i torna l’any següent a les carreteres catalanes decidit a guanyar. I tot i la presència de Jan Janssen, Pérez Francés, José Mari Lasa o Angelino Soler. El del Bic decideix la cursa al seu favor a la contrarellotge entre Figueres i l’Estartit.

1968 – 1987. Dues dècades d’èpica
A finals dels seixanta Catalunya es consolida com a potència econòmica. La força de treball que suposa la immigració és un important instrument en aquest procés, a la vegada que transforma l’estructura social del país. És gràcies a aquesta situació, amb l’aparició de sindicats i organitzacions cíviques i polítiques, que la pressió sobre la dictadura és molt forta.
Com a resultat, quan després de mort Franco l’estat enceta passes cap a la democràcia i la llibertat, Catalunya n’és al capdavant aconseguint recuperar l’autogovern. L’esport democratitza les seves estructures, la Generalitat assumeix les competències institucionals i Barcelona reviu de nou el somni de ser ciutat olímpica. En aquestes dècades d’esforç i il·lusió la “Volta” viu els seus anys daurats.
La celebració dels Jocs del Mediterrani a Barcelona l’any 1955 suposa l’inici d’un procés d’obertura esportiva inèdit en plena dictadura. Mentre que políticament i econòmica l’autarquia encara emmordassa el país sencer, des del món de l’empresa fins la universitat o la cultura, en el terreny esportiu es produeix un procés de creixement que té en la Llei d’Educació Física i els Jocs dos puntals fonamentals.
Les etapes per Barcelona (aquí a la Rambla) fan lluir especialment la 'Volta'
Quan, en una mateixa cursa, es reuneixen Eddy Merkx, que amb vint-i-tres anys ja ha guanyat un Giro; Felice Gimondi, amb un Giro, un Tour i una Vuelta al palmarès; i Luís Ocaña, llavors campió d’Espanya, hi ha tots els ingredients per tenir una gran competició. Però Giancarlo Ferretti, Txomin Perurena o els germans Manuel i Joaquín Galera, tampoc no es queden enrere i ho posen tot de la seva part per fer la festa grossa. És la 48a edició de la “Volta”, l’any 1968, i la guanya Eddy Merkx. A partir d’aquesta edició, el palmarès de la “Volta” abasta a tots els grans mites del ciclisme modern: Franco Bitossi, Luís Ocaña, Felice Gimondi, Domingo Perurena, Bernard Thevenet, Fausto Bertoglio, Freddy Maertens, Francesco Mosser, Johan Van de Velde, Vicent Belda, Marino Lejarreta, José Recio, Sean Kelly, Robert Millar o Álvaro Pino.
Ambient a Vilanova i la Geltrú per l'arribada de la 'Volta' l'any 1982
Són els anys daurats de la prova que el 1970 celebra les noces d’or, que estén el seu recorregut fins l’Alguer, Andorra, el Mont Caro o Menorca, i que programa espectaculars etapes en plenes Rambles de Barcelona o de nit pels carrers de la ciutat. La concessió de la Creu de Ssant Jordi i el monument a la “Volta” a la plaça de Sants suposen el colofó institucional i popular d’aquesta època.
Resten en la memòria de milers de nens d’aquell temps els dies en què la classe sencera abandonava l’aula per anar a aplaudir els esforçats ciclistes al pas pel seu poble. Minvats de llibertats i de projecció exterior, la “Volta” es va consolidar com un dels grans estendards internacionals del sentiment de catalanitat.
Espectacular imatge del pas dels corredors per la Plaça d'Espanya l'any 1980
1988 – 2010 La modernitat d’una clàssica
El final dels anys vuitanta és un temps d’esperança per Catalunya. D’una banda l’autogovern busca fites de benestar d’acord amb les necessitats del temps i els anhels dels ciutadans. D’altra banda, amb els JJ OO de 1992 en l’horitzó, es genera un corrent d’il·lusió en el futur inèdit des dels anys trenta. Gràcies als Jocs, Catalunya es més coneguda al món. El país entra en una fase de creixement com mai no ha conegut en la seva història.
Pocs dies abans de la “Volta” de 1988 mor Mariano Cañardo. No pot veure córrer un jove anomenat Miguel Indurain que, en aquella edició guanyada per Álvaro Pino, queda en el lloc 22 i que, l’any següent, n’és el guanyador. L’època moderna de la carrera començar amb la primera de les tres victòries del navarrès, les altres van ser el 1991 i el 1992.
Laudelino Cubino, Hernán Buenahora, Claudio Chiapucci, Laurent Jalabert, Alex Zulle, Maurizio Fondriest, Fernando Escartín, Manuel Beltrán, José María Jiménez, Joseba Beloki, Roberto Heras, Alejandro Valverde o Joaquim Rodríguez són protagonistes del palmarès d’una època en què, no sense esforç, la “Volta” s’ha convertit en una clàssica insubstituïble del calendari esportiu internacional en ingressar com a prova de ple dret en l’exclusiu ‘UCI Pro Tour’, autèntica primera divisió mundial del ciclisme. Després del ‘Tour’ i el ‘Giro’ no hi competició per etapes més antiga a tot el món que la catalana.
Lloret de Mar ha acollit algunes de les darreres edicions a la 'Volta'
Per arribar fins aquí sense alterar el seu objectiu de competició de gran nivell, la “Volta” abandonaa les seves tradicionals dates de setembre per passar a juny, maig i actualment marc, i s’adapta als nous temps constituint la ‘Volta Ciclista a Catalunya Associació Esportiva’, entitat que relleva a la Secció ciclista de la Unió esportiva de Sants.L’any 2010, el canvi de dates al març facilita una millor inscripció i més competitivitat. Des de 1983 (Josep Recio) un ciclista català no guanya la “Volta”. Aquest any Joaquim Rodríguez s’emporta la cursa amb Xavi Tondo en segon lloc. A l’etapa reina, amb final a la Seu d’Urgell, les posicions es capgiren i ‘Purito’ agafa el mallot de líder que ja no deixa. Els mitjans de comunicació parlen de l’excel·lent moment del ciclisme de casa. Rodríguez i Tondo fan gran el ciclisme català.
Les muntanyes d'Andorra són sovint etapes reina de la 'Volta' actual
2011 la “Volta” del centenari
La “Volta” arriba al segle de vida enmig d’una crisi econòmica mundial que posa en perill moltes iniciatives esportives i fins i tot el propi estat del benestar. Gràcies al suport de les màximes institucions del país, la cursa celebra amb il·lusió l’edició del centenari.
Lloret de Mar, Santa Coloma de Farners, Banyoles, Sant Esteve d’en Bas, La Seu d’Urgell, El Vendrell, Mollet del Vallès, Parets del Vallès, la ciutat de Tarragona, la capital, Barcelona, i Andorra, el país germà de llengua i cultura, acullen la “Volta” del centenari. L’interès que demostren tots aquests indrets de voler veure passar la cursa pels seus carrers i per acollir corredors, equips, comissaris i organitzadors, és un motor que manté viva la cursa any rere any. Alberto Contador s’assegura la victòria final a l’etapa reina que acaba a l’estació de Pal, a Andorra.
Els carrers de Barcelona, el millor escenari per a la 'Volta' del segle
A l’etapa final la “Volta” del centenari torna de nou a un circuit urbà pels carrers del centre de Barcelona. La implacable cacera dels escapats que els equips interessats en l’esprint final fan durant les quatre voltes és d’allò més intensa; és una gentada la que s’ha acostat al Pla de Palau per celebrar el primer segle de vida de la “Volta” a Catalunya.
A la fi el corredor del Cofidís Samuel Dumoulin s’emporta l’etapa final superant a José Joaquin Rojas, de Movistar. Tots dos conservaran ben desats a la memòria els records d’aquesta “Volta”; els aplaudiments de la gentada a Barcelona, però també allà per on la cursa ha passat, els emocionants esprints a Mollet, Tarragona i El Vendrell i, evidentment, la duresa de l’etapa d’Andorra, un traçat ben poc apte per a velocistes com ells.
Al públic barceloní li restarà l’emoció de veure el grup a gran velocitat pel circuit urbà a fi de capturar els fugats, la intensitat de la cursa, la velocitat, els grinyols dels canvis, els clàxons del cotxes, les sirenes dels Mossos... Una cursa de veres.
La filla de Marià Cañardo i el net de Seabstià
Masdeu davant la placa que recorda el lloc d'on
va sortir la primera edició de la 'Volta'




2 comentaris:

  1. Benvolgut Rafael,
    Moltes gràcies per publicar la felicitació. Tant de bo arribi a més gent i aprenem tots plegats a valorar l'esforç de la gent valenta que ens envolta.
    Sort, amic.
    Salut i pedals,
    Oriol

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu, Oriol per fer-me arribar aquesta magnífica petita gran història.
      Ben aviat en tindrem més.

      Elimina